viernes, 26 de septiembre de 2008

Cartas a Pepe Blanco: Al voltant de l'11é Congrés Nacional del PSPV-PSOE

Cap de setmana plujós i incertesa davant del proper secretari general dels socialistes valencians.
Cal esbrinar si la tronà ve de la mar o si ve de l’interior. En qualsevol cas, els llamps i trons es faran presents en unes jornades de molt de nervis, i carreres en els corredors del Palau de Congressos del Foster a València.
Algun ciutadà que es presenta deia no fa molts anys, que “eixos son del PSOE, i nosaltres no.”. Ell i ells/es cobraven del IVAJ milions de les antigues pessetes en “subvencions”, del seu molt estimat Director general, el senyor Joan Calabuig (en parlem d’aparato?).
Es dona també la casualitat que els ells, cobraven de l’administració socialista de la que renegaven, unes 10 vegades més que la resta d’entitats estudiantils representatives al País Valencià.
També es dona la casualitat que junt amb ell, anava la germana de l’altra aspirant a Secretaria General. D’açò ja en sabem, fa més de 20 anys, però, som molts els que pensem que les persones no solen canviar, i com que ell, no es san Pau de Tars, ha evolucionat – o més bé, seguit- cap a unes posicions desideologitzades -més del mateix- i li sembla millor un partit sense sentiment, sense ànima i estima pel seu país.
¿Tant a evolucionat políticament que els joves socialistes del seu poble el qualifiquen de dictador?.
De pastissers i llanterners, en es del gremi major del regne. I tal vegada, i com que dels errors d’altres n’ha després una mica, deixa en mans d’una altra també ‘secretaria d’organització’ el que el seu valedor i antic homònim en el càrrec, no va poder fer per a ell mateix. (més llanterneria? Més aparato?).
Anem alerta amb l’alar-te, que ja te massa hores de vol en ultra-lleuger a les seues esquenes.
Al meu poble, els llépols se’ls coneix i no ens sorprenen. De sastres i americanes, no en volem ni sentir parlar.
Este personatge es tot un cavall de Troia, i aquí ni viu Pàris, ni Aquiles. Si de cas el Ximo, l’Anna, la Pepa, el Paco, la Maruja, el Vicent, o l’Enric...
No sé per què, però quant tinc sensacions, o em sembla alguna cosa, a la llarga i amb el pas del temps, el deu ‘Cronos’ em dona la raó.
Pot ser m’ avance al temps que visc, i tinga problemes de sincronització, però cadascú es com es, i jo no ho puc evitar ser i pensar, com soc i pense.

Salutacions socialistes i bon congrés a la meua terra.

MAX

p.s.: aquesta carta va dirigida a tu, i no aspira a aparèixer al teu blog. Simplement, pot ser soc una mica temerari, i malgrat tot, crec que era la meua obligació fer-te la arribar.