Si no fora per l’encapçalament de l’article, i pel respecte que es deu de tenir al treball fet pels demés, podríem pensar que a Xàbia, no hi ha cap ni mica de Tècnic municipal vigilant les obres del casc antic.
I es que el dret a la presumpció del coneixement es deu, però quan una rere l’altra te la fan, a vorer quina més grossa, fa que pensar.
Albellons per
dalt de la cota d’aigua (mireu sinó la plaça de l’església), o escalons tan estrets (baixeu cap a la plaça de baix, i ho sabreu) que de segur es produiran més bacs i denúncies per danys, de les que es poden imaginar. I es que no es pot al·legar que no hi ha prou espai, quan caven fins i tot replans.
No es deu de sulfurar cap regidor pel fet que el veïnat li critique l’execució de les obres al poble. Més be deuria prendre mesures per a que cap veí li tinga que recordar i fer adonar-se’n que ¿es pot fer pitjor les coses?.
I es que entre el treball del matalafer “fer i desfer”, i el calendari que sens ve al damunt, sens posa el cos una mica destemplat. Per que ni empedrat, ni marbre ben posat. O com deia la cançó: “Restaurante los Rosales: sabes cuando entras pero nunca cuando sales”.
Saber, sabem com va començar, i com es va paralitzar. El com es va decidir i a qui, segueix sent misteri per al comú dels mortals.
Desprès de molt batallar, altra empresa va re-començar el que estava inacabat.
S’emportaren moltes sorpreses sota terra, per allò de el que no es veu, .... no existeix. I es veritat, molt desaigües no existien. I més.
Ara, seguim esperant que lleven el cablejat elèctric i telefònic de les façanes; que el veïnat descanse tranquil·lament ; que d’una per totes, no s’obriguen de nou als quatre dies els carrers; que els turistes i veïns tornen a passejar pel casc antic; que es prenguen iniciatives per a estimular la rehabilitació i restauració i adecentació de les façanes de les cases; o com diria Lluís Llach “ho esperem tot, i més.”
I es que el dret a la presumpció del coneixement es deu, però quan una rere l’altra te la fan, a vorer quina més grossa, fa que pensar.
Albellons per
No es deu de sulfurar cap regidor pel fet que el veïnat li critique l’execució de les obres al poble. Més be deuria prendre mesures per a que cap veí li tinga que recordar i fer adonar-se’n que ¿es pot fer pitjor les coses?.
I es que entre el treball del matalafer “fer i desfer”, i el calendari que sens ve al damunt, sens posa el cos una mica destemplat. Per que ni empedrat, ni marbre ben posat. O com deia la cançó: “Restaurante los Rosales: sabes cuando entras pero nunca cuando sales”.
Saber, sabem com va començar, i com es va paralitzar. El com es va decidir i a qui, segueix sent misteri per al comú dels mortals.
Desprès de molt batallar, altra empresa va re-començar el que estava inacabat.
S’emportaren moltes sorpreses sota terra, per allò de el que no es veu, .... no existeix. I es veritat, molt desaigües no existien. I més.
Ara, seguim esperant que lleven el cablejat elèctric i telefònic de les façanes; que el veïnat descanse tranquil·lament ; que d’una per totes, no s’obriguen de nou als quatre dies els carrers; que els turistes i veïns tornen a passejar pel casc antic; que es prenguen iniciatives per a estimular la rehabilitació i restauració i adecentació de les façanes de les cases; o com diria Lluís Llach “ho esperem tot, i més.”