jueves, 9 de octubre de 2008

9 d’Octubre. Festa dels valencians. Privilegi.



Dia nuvolat i gris en quant a la cosa del temps, pareix fer un dia d’allò que diem de fer roses i covar la taula camilla.

Avui celebrem el dia en honor i memòria de la nostra terra. D’eixa de la que som provisionals usufructuaris, es a dir, aquells que l’usen i gaudeixen, però que no tenen la seua propietat.

I això es important recordar-ho quan apareixen als diaris notícies com la de la sol·licitud de creació d’un port esportiu-pesquer al veí poble de “Poble Nou de Benitatxell”, on la seua platja/cala dels Moraig tremola pel incert futur que li espera.

També a Xàbia, ens envolta eixe núvol, no sabem si ve d’Almansa, o si la tronada ve de la mar. Els aiguats sempre venen d’algun lloc. A Albacete, diuen que les tronades sempre venen de València. I pot ser aquí de vegades vinguen d’on els pescadors capturen els tresors marins, per a ser menjats a terra ferma.

Normalment, encara que ho semble contradictori, els més ecologistes, son aquells que viuen dels recursos naturals. No els interessa la seua desaparició, perquè sinó, ells perden el seu mig de vida, i el seu futur.

I açò ve al fil també d’una altra noticia inquietant, de una oferta quantiosa feta als patrons i armadors dels pesquers de Xàbia, per a que se’n vagen a altres ports.

El caràcter i l’atractiu dels pobles, ho fan la suma de les seues tradicions, de les persones que li donen vida, del paisatge que l’envolta, de lo llunyanes o pròximes que estiguen les seues muntanyes. De les particularitats de les seues construccions; aquelles que sense arquitectes, ni tècnics a l’ús, donaven resposta a les necessitats i característiques dels cultius i forma de viure dels seus habitants. (Doneu-se un volt pel museu etnològic i etnogràfic “Soler i Blasco” de Xàbia, i pels molts riu-raus i casetes i casups que resten escampats per la nostra geografia).

No es deu confondre Modernitat amb ‘tot val’, i tampoc ens devem quedar en el passat sense evolucionar. Hi ha que trobar el just equilibri, entre les necessitats dels actuals habitants, pensant en la responsabilitat que tenim, alhora de presentar un futur esperançador als nostres fills i nets.

Tenim un paisatge que es el nostre més gran tresor. Unes tradicions que ens fan rics en història, en la nostra identitat. I un esperit obert als pobles del mon, que es manifesta en una convivència pacífica i respectuosa amb les diferències i les nacionalitats que convivim en este espai privilegiat.

I si per privilegi de Jaume I, el Conqueridor, tenim avui el que tenim i som el que som; per privilegi i seny de qui ens governen en la actualitat, devem exigir-los la màxima responsabilitat en fer-ho honesta, lliure, i responsablement. No pensant sols en l’avui, sinó també en el que podrem o no gaudir en un futur, més o menys pròxim; més o menys llunyà.

Hui es un dia privilegiat per a tots nosaltres, perquè malgrat el mal oratge, podem gaudir d’una naturalesa viva, salvatge i en equilibri sostingut.
max