(insertat en:http://blog.jordisevilla.org/2008-12-22/%c2%bfque-es-un-pesimista/ )Bona nit, Jordi,
Una vegada passats la nit de Nadal, i el primer i segon dia de Nadal, (encara no entenc perquè aquí al País Valencià no es festa hui, al igual que en Catalunya, i ens trien altres dades que ‘ni fu, ni fa’), reprenc hui divendres, dia de Sant Esteve, el fil de la conversa amb els que ens trobem al teu ‘site’.
Pareix que al subconscient, remansa com una acequia morta (la que no te corrent), el fet que els últims anys, varen ser d’una alegria econòmica desbordant. I com no, amb la nostra trista i enganyosa moral cristiana, ara patim el càstic diví, des de les plantes nobles del capitalisme.
No vullc passar ni un moment més, no fora que ho oblidara, felicitar-vos les Bones Festes, a tu i la teua família.
La realitat dels tres terços, es molt fidel a com es viu la situació econòmica actual. La setmana passada ho pensava també això del Grup dels servidors i empleats públics. ¿Per què fan tan de soroll ells precisament amb la crisis econòmica quan de fet tenen una envejable situació? I jo en soc d’eixos, encara que temporal (interí). ¿Perquè es manifesten pessimistes?
Fa uns mesos, la vaga dels transportistes, i el combustible pels núvols. Hui ja ni es recorda el desabastiment dels supermercats i empreses; i el barril de petroli a 37, quant es considerava 80 un bon preu, i arribà a més de 90. Dels tipus hipotecaris, ni en parlem, desprès de pujades advertidores, hui, tornen a estar a llocs raonables, inclús als EE.UU. ratllant el 0 % tècnic.
Tot una sèrie de símptomes contradictoris que posen en solfa les mesures preses, per contrarestar l’actual situació de crisi, relantiment de l’activitat, i com deies a l’article, estancflacció.
Encara que no es popular el prendre mesures estructurals, pot ser ara siga el moment, de regular i r
eglar alguns camps com ara l’urbanisme desbocat que em patit a la costa espanyola, i per mimetisme, a la resta del territori. Plantejar un debat obert, al voltant de qui deu de vetllar per l’aplicació de la legalitat urbanística, dels plans generals, dels innombrables ‘PAI’s’ per tot arreu encetats, i paralitzats. O fins on arribar les AA.PP. en les competències en esta matèria; les diferents implicades: Local, Autonòmiques, i Estatal.
El mateix es podria aplicar a les Universitat i centres d’investigació. Unir, en compter de dividir i reduir.
En altres camps com el sanitari i assistencial, també corregir els desequilibris entre les diferents polítiques manpreses per segons quins territoris, ara si, ara no, apliquem la llei de Dependència, o be la reconduïsc al camp de les residències privades vinculades al ‘conseller’ del ram. Quan de tino, Cotino!.
Es troba en falta, en poques paraules, la “planificació”, tant a llarg, com mig termini, en molts camps. Planificació –estratègica- que faria que no es pergueren tants i tants recursos públics, i que amb els excedents, millor gestionats, impulsarien de manera efectiva l’activitat privada i inversora.
No voldria que la opinió pública es decantara pel desànim, i lloara l’arribada d’un salvador, com fa uns dos mil anys, amb les dictadures romanes, o més a prop, altres de caliu segregacionista i xenòfob.
Ara falta mig any, no per la festa de Moros i Cristians, sinó per a les ‘Eleccions Europees’, i des del PSOE devem presentar un ventall de polítiques globals, comunitàries, des del progressisme, des del compromís, amb timó ferm i segur. Es una oportunitat, que la burocràcia administrativa no deuria fer embarrancar.
No m’estenc més, que estem en festes, i tu de vacances, però es que em bullen les idees, i no em resigne a no lluitar per .... com deia el valencià, cridant a la vora de la mar... ¡que s’ofega! ¡que s’ofega !. I li contesta el de Castelló: ¡Que s’ofegue! ¡que s’ofegue!.
Que el llenguatge no es done males passades. A mi me’s igual ser qui està ofegant-se, com el qui alerta, per auxiliar al que s’ofega. Hi ha que actuar, conjunta i coordinadament. I per damunt de tot, de manera ferma, amb seguretat amb el que es fa i com es fa. Això si que dona confiança.
Una vegada passats la nit de Nadal, i el primer i segon dia de Nadal, (encara no entenc perquè aquí al País Valencià no es festa hui, al igual que en Catalunya, i ens trien altres dades que ‘ni fu, ni fa’), reprenc hui divendres, dia de Sant Esteve, el fil de la conversa amb els que ens trobem al teu ‘site’.
Pareix que al subconscient, remansa com una acequia morta (la que no te corrent), el fet que els últims anys, varen ser d’una alegria econòmica desbordant. I com no, amb la nostra trista i enganyosa moral cristiana, ara patim el càstic diví, des de les plantes nobles del capitalisme.
No vullc passar ni un moment més, no fora que ho oblidara, felicitar-vos les Bones Festes, a tu i la teua família.
La realitat dels tres terços, es molt fidel a com es viu la situació econòmica actual. La setmana passada ho pensava també això del Grup dels servidors i empleats públics. ¿Per què fan tan de soroll ells precisament amb la crisis econòmica quan de fet tenen una envejable situació? I jo en soc d’eixos, encara que temporal (interí). ¿Perquè es manifesten pessimistes?
Fa uns mesos, la vaga dels transportistes, i el combustible pels núvols. Hui ja ni es recorda el desabastiment dels supermercats i empreses; i el barril de petroli a 37, quant es considerava 80 un bon preu, i arribà a més de 90. Dels tipus hipotecaris, ni en parlem, desprès de pujades advertidores, hui, tornen a estar a llocs raonables, inclús als EE.UU. ratllant el 0 % tècnic.
Tot una sèrie de símptomes contradictoris que posen en solfa les mesures preses, per contrarestar l’actual situació de crisi, relantiment de l’activitat, i com deies a l’article, estancflacció.
Encara que no es popular el prendre mesures estructurals, pot ser ara siga el moment, de regular i r
eglar alguns camps com ara l’urbanisme desbocat que em patit a la costa espanyola, i per mimetisme, a la resta del territori. Plantejar un debat obert, al voltant de qui deu de vetllar per l’aplicació de la legalitat urbanística, dels plans generals, dels innombrables ‘PAI’s’ per tot arreu encetats, i paralitzats. O fins on arribar les AA.PP. en les competències en esta matèria; les diferents implicades: Local, Autonòmiques, i Estatal.El mateix es podria aplicar a les Universitat i centres d’investigació. Unir, en compter de dividir i reduir.
En altres camps com el sanitari i assistencial, també corregir els desequilibris entre les diferents polítiques manpreses per segons quins territoris, ara si, ara no, apliquem la llei de Dependència, o be la reconduïsc al camp de les residències privades vinculades al ‘conseller’ del ram. Quan de tino, Cotino!.
Es troba en falta, en poques paraules, la “planificació”, tant a llarg, com mig termini, en molts camps. Planificació –estratègica- que faria que no es pergueren tants i tants recursos públics, i que amb els excedents, millor gestionats, impulsarien de manera efectiva l’activitat privada i inversora.
No voldria que la opinió pública es decantara pel desànim, i lloara l’arribada d’un salvador, com fa uns dos mil anys, amb les dictadures romanes, o més a prop, altres de caliu segregacionista i xenòfob.
Ara falta mig any, no per la festa de Moros i Cristians, sinó per a les ‘Eleccions Europees’, i des del PSOE devem presentar un ventall de polítiques globals, comunitàries, des del progressisme, des del compromís, amb timó ferm i segur. Es una oportunitat, que la burocràcia administrativa no deuria fer embarrancar.
No m’estenc més, que estem en festes, i tu de vacances, però es que em bullen les idees, i no em resigne a no lluitar per .... com deia el valencià, cridant a la vora de la mar... ¡que s’ofega! ¡que s’ofega !. I li contesta el de Castelló: ¡Que s’ofegue! ¡que s’ofegue!.
Que el llenguatge no es done males passades. A mi me’s igual ser qui està ofegant-se, com el qui alerta, per auxiliar al que s’ofega. Hi ha que actuar, conjunta i coordinadament. I per damunt de tot, de manera ferma, amb seguretat amb el que es fa i com es fa. Això si que dona confiança.
