Cartas a Leire: En un mundo libre o las sombras del sistema.

(insertat en: http://www.leirepajin.com/) Mi muy estimada compañera; por aquello que tod@s podemos hacer un poco más, dejo en tu blog, una dirección del 'BLOG' que esta semana pasada he creado para ayudar a tod@s mis vecin@s, sin distinción de procedencia, para facilitarles al menos el acceso a ofertas de empleo, ayudas públicas y subvenciones que aparecen de las distintas AA.PP. en el ámbito de la comarca de la Marina Alta (Alicante).
http://psoemarinaalta.blogspot.com/

Durante muchos años hemos sido receptores de emigración en el sector de la construcción y el turismo.

Hoy se demuestra inacertado el haber polarizado la actividad, y no haberse preparado en diversificar la actividad. No obstante, yo, como much@s compañer@s de la agrupación socialista de Xàbia, seguimos, y seguiremos mientras podamos, aportando un punto de razón, de convivencia, de civismo, de igualdad, hasta allá donde nuestras fuerzas alcancen.

Nuestra agrupación, como muchas del Psoe, está formada por personas que han llegado de otros lugares, y 'no podemos perder esa riqueza'.

Un fuerte saludo a tod@s desde este rincón del Mediterráneo (Xàbia para algunos, Javea para otros)

Raó en la diversitat: "Los sinverguenzas"

(insertat en http://lluisronda.blogspot.com/2008/11/los-sinvergenzas.html) Molt estimat company, es cert que deu ser angoixós alçal-se cada dia i vorer a eixa colla, campant pel mateixos carrers que la resta de honestos i honrats ciutadans. Fiqueu-vos, no vos furten la cartera, per que la vostra representació l’han malfeta, entre capaços de porlam i algeps.

La honorabilitat i el que això significa, no apareix als seus diccionaris. La responsabilitat per ser guardians del interès públic, simplement, no la fan servir. I del fem, ni en parlem, la seua boca en solta tant, que confondre olors i difondre mentides embolicades en paper de regal, tot molt ben presentat, en son deixebles avantatjats.

Diu el refranyer que prompte o d’hora, vorem passar pel davant de casa el cadàver de l’enemic, o que a tot porc, li arribarà el dia de la matança (San Martí). Així que deurem d’esperar a vore si ja els toca a l’ hivern, o a Pasqua, d’enguany, o del vinent. Perquè les mentides, com els diners, no es poden amagar.

Xàbia: DOCTORES TIENE LA IGLESIA (1ª part/e)

Si no fora per l’encapçalament de l’article, i pel respecte que es deu de tenir al treball fet pels demés, podríem pensar que a Xàbia, no hi ha cap ni mica de Tècnic municipal vigilant les obres del casc antic.

I es que el dret a la presumpció del coneixement es deu, però quan una rere l’altra te la fan, a vorer quina més grossa, fa que pensar.

Albellons per dalt de la cota d’aigua (mireu sinó la plaça de l’església), o escalons tan estrets (baixeu cap a la plaça de baix, i ho sabreu) que de segur es produiran més bacs i denúncies per danys, de les que es poden imaginar. I es que no es pot al·legar que no hi ha prou espai, quan caven fins i tot replans.

No es deu de sulfurar cap regidor pel fet que el veïnat li critique l’execució de les obres al poble. Més be deuria prendre mesures per a que cap veí li tinga que recordar i fer adonar-se’n que ¿es pot fer pitjor les coses?.

I es que entre el treball del matalafer “fer i desfer”, i el calendari que sens ve al damunt, sens posa el cos una mica destemplat. Per que ni empedrat, ni marbre ben posat. O com deia la cançó: “Restaurante los Rosales: sabes cuando entras pero nunca cuando sales”.

Saber, sabem com va començar, i com es va paralitzar. El com es va decidir i a qui, segueix sent misteri per al comú dels mortals.

Desprès de molt batallar, altra empresa va re-començar el que estava inacabat.

S’emportaren moltes sorpreses sota terra, per allò de el que no es veu, .... no existeix. I es veritat, molt desaigües no existien. I més.

Ara, seguim esperant que lleven el cablejat elèctric i telefònic de les façanes; que el veïnat descanse tranquil·lament ; que d’una per totes, no s’obriguen de nou als quatre dies els carrers; que els turistes i veïns tornen a passejar pel casc antic; que es prenguen iniciatives per a estimular la rehabilitació i restauració i adecentació de les façanes de les cases; o com diria Lluís Llach “ho esperem tot, i més.”

9 d’Octubre. Festa dels valencians. Privilegi.

Dia nuvolat i gris en quant a la cosa del temps, pareix fer un dia d’allò que diem de fer roses i covar la taula camilla.

Avui celebrem el dia en honor i memòria de la nostra terra. D’eixa de la que som provisionals usufructuaris, es a dir, aquells que l’usen i gaudeixen, però que no tenen la seua propietat.

I això es important recordar-ho quan apareixen als diaris notícies com la de la sol·licitud de creació d’un port esportiu-pesquer al veí poble de “Poble Nou de Benitatxell”, on la seua platja/cala dels Moraig tremola pel incert futur que li espera.

També a Xàbia, ens envolta eixe núvol, no sabem si ve d’Almansa, o si la tronada ve de la mar. Els aiguats sempre venen d’algun lloc. A Albacete, diuen que les tronades sempre venen de València. I pot ser aquí de vegades vinguen d’on els pescadors capturen els tresors marins, per a ser menjats a terra ferma.

Normalment, encara que ho semble contradictori, els més ecologistes, son aquells que viuen dels recursos naturals. No els interessa la seua desaparició, perquè sinó, ells perden el seu mig de vida, i el seu futur.

I açò ve al fil també d’una altra noticia inquietant, de una oferta quantiosa feta als patrons i armadors dels pesquers de Xàbia, per a que se’n vagen a altres ports.

El caràcter i l’atractiu dels pobles, ho fan la suma de les seues tradicions, de les persones que li donen vida, del paisatge que l’envolta, de lo llunyanes o pròximes que estiguen les seues muntanyes. De les particularitats de les seues construccions; aquelles que sense arquitectes, ni tècnics a l’ús, donaven resposta a les necessitats i característiques dels cultius i forma de viure dels seus habitants. (Doneu-se un volt pel museu etnològic i etnogràfic “Soler i Blasco” de Xàbia, i pels molts riu-raus i casetes i casups que resten escampats per la nostra geografia).

No es deu confondre Modernitat amb ‘tot val’, i tampoc ens devem quedar en el passat sense evolucionar. Hi ha que trobar el just equilibri, entre les necessitats dels actuals habitants, pensant en la responsabilitat que tenim, alhora de presentar un futur esperançador als nostres fills i nets.

Tenim un paisatge que es el nostre més gran tresor. Unes tradicions que ens fan rics en història, en la nostra identitat. I un esperit obert als pobles del mon, que es manifesta en una convivència pacífica i respectuosa amb les diferències i les nacionalitats que convivim en este espai privilegiat.

I si per privilegi de Jaume I, el Conqueridor, tenim avui el que tenim i som el que som; per privilegi i seny de qui ens governen en la actualitat, devem exigir-los la màxima responsabilitat en fer-ho honesta, lliure, i responsablement. No pensant sols en l’avui, sinó també en el que podrem o no gaudir en un futur, més o menys pròxim; més o menys llunyà.

Hui es un dia privilegiat per a tots nosaltres, perquè malgrat el mal oratge, podem gaudir d’una naturalesa viva, salvatge i en equilibri sostingut.

max