(insertat en: http://lluisronda.blogspot.com/2008/10/els-devots-del-formig.html#comments) Com deia la cançó,
“per no frenar al final de la curva,
me’n vaig anar dins d’un barranc,
i en el taller, el mecànic em deia
‘burro, animal, per no frenar’ ...”
Si, ja se, que la nostra benvolguda comunitat, te himne, i no lletra (o almenys oficial), però aquesta oficiosa, podria ser ben gràfica de on se’n anem
tots plegats si no posem un poc de seny i sentit comú entre els nostres adlàters.
Ens visiten moltes persones, i segurament, quasi totes es senten meravellats per la bellesa de les nostres costes, de les nostres muntanyes, dels fons marins. De tot allò que el creador, o l’accident còsmic, ha posat al nostre abast. I això esta bé.
¿Per què s’empenyen alguns en crear un mon de formigó, rejoles, i construccions que res tenen a vorer amb les dunes, platges verges, i muntanyes per a explorar?
Pensem com a xiquets, si encara podem.
Que magnífiques aventures entre els canyars, desembarcs a platges inhòspites, tresors amagats entre les dunes
, cabanyes al damunt d’un pi, o baix d’un taronger.
¿No serà millor conservar en la memòria dels que vinguen en un futur, allò que fa encantadors els pensaments que encara conservem a la memòria?
No es tracta de ser ‘Peters Pan’, sinó de créixer a poc a poc, amb coneixement, madurant i cremant etapes, gaudint de cada instant, olorant l’aire pur que tenim, reconeixent el camí que tantes voltes hem fet, i ensenyar-lo als nostres fills, de manera reconeixible.
I, mentre tant, freneu, que si no se’n anem de cap dins del barranc, ... recordeu la cançoneta.
Una abraçada des de Xàbia,
“per no frenar al final de la curva,
me’n vaig anar dins d’un barranc,
i en el taller, el mecànic em deia
‘burro, animal, per no frenar’ ...”
Si, ja se, que la nostra benvolguda comunitat, te himne, i no lletra (o almenys oficial), però aquesta oficiosa, podria ser ben gràfica de on se’n anem
.jpg)
tots plegats si no posem un poc de seny i sentit comú entre els nostres adlàters.Ens visiten moltes persones, i segurament, quasi totes es senten meravellats per la bellesa de les nostres costes, de les nostres muntanyes, dels fons marins. De tot allò que el creador, o l’accident còsmic, ha posat al nostre abast. I això esta bé.
¿Per què s’empenyen alguns en crear un mon de formigó, rejoles, i construccions que res tenen a vorer amb les dunes, platges verges, i muntanyes per a explorar?
Pensem com a xiquets, si encara podem.
Que magnífiques aventures entre els canyars, desembarcs a platges inhòspites, tresors amagats entre les dunes
, cabanyes al damunt d’un pi, o baix d’un taronger.¿No serà millor conservar en la memòria dels que vinguen en un futur, allò que fa encantadors els pensaments que encara conservem a la memòria?
No es tracta de ser ‘Peters Pan’, sinó de créixer a poc a poc, amb coneixement, madurant i cremant etapes, gaudint de cada instant, olorant l’aire pur que tenim, reconeixent el camí que tantes voltes hem fet, i ensenyar-lo als nostres fills, de manera reconeixible.
I, mentre tant, freneu, que si no se’n anem de cap dins del barranc, ... recordeu la cançoneta.
Una abraçada des de Xàbia,
