lunes, 16 de junio de 2008

"Un terremoto de 3,4 grados sacude cuatro comarcas y echa la gente a las calles" Sacsegem-nos

Aquest titular, que hui apareix al Levante-emv, podria resumir un sentiment, que ens revolica pels adintres. Sembla necessari que al PSPV-PSOE es produeixca un terratrèmol i que almenys abaste no ja 4 comarques, sinó moltes més.
No cal el big-bang; simplement, desitjaria que aquells companys i companyes, que han treballat tant i tant pel partit, però que amb el pas del temps, han perdut eixa esperança que els feia joves de pensament, i savis d’experiència, feren el favor a la resta d’il·lusionats afiliats i militants, de descansar a la vorera del camí, i deixaren als que encara pensen en que es possible transformar esta societat i fer-se’n més lliures, democràtics i solidaris, treballar pel país, i pel partit.
Que ens deixaren equivocar-se, com el pare deu de deixar que el fill, s’equivoque i abandone el niu, així com també la coberta de la mare, i pegant-se les baquinades que calguen.
Companys i companyes de diverses comarques, ens transmeten la mateixa queixa: les estructures i càrrecs del partit, de tota la vida, no deixen a ningú obrir un badall de llum, i aire que faja reviscolar este cansat i malferit partit.
Per a il·lusionar hi ha que creure. Però no sols en promeses, sinó també en fets que acrediten que el pacient torna del coma induït.
Jo vinc d’un silenci, ... on comença l’horta i acaba el secà (i no es Xàtiva), i a la meua comarca s’ha fet molt de mal en baralles familiars i sectàries. Aquí on visc, també te de Alta, el qualificatiu de la Comarca, es repeteixen els tics tan i tant generalitzats per tot arreu.
Aquest es un crit d’auxili, i un crit (com si del Palleter es tractés –també amb ell tinc coses en comú-), d’esperança i il·lusió que clama per la revolució silenciosa i pacífica, però imparable que ens permeta transformar la societat, i ser dignes dels nostres veïns, companys i amics.
Tenim companys molt valuosos al partit; uns ja els coneixem i altres estan d’amagat als seus treballs i a les seues feines, fent país i fent partit amb el seu exemple.
Hui per hui no veig cap lideratge clar, ni cap company que per ell mateix puga pilotar el vaixell. La marineria i els oficials s’amotinen, i pacten entre ells, pactes de no agressió.
Obrim les portes i finestres (també les escotilles) de les agrupacions a la participació, les idees, i la il·lusió per treballar i lluitar per un poble amb consciencia de poble, amb consciencia de respecte pels humans i pel medi. Ajudem-se tots, segur que entre tots, podrem. De segur que ho aconseguirem.
Traguem a la gent al carrer!
Sacsegem-se!
Estem vius!